La Divina Comedia

La Divina Comedia 

La Divina Comedia es un poema donde se mezcla la vida real con la sobrenatural, muestra la lucha entre la nada y la inmortalidad, una lucha donde se superponen tres reinos, tres mundos, logrando una suma de múltiples visuales que nunca se contradicen o se anulan. Los tres mundos infierno, purgatorio y paraíso reflejan tres modos de ser de la humanidad, en ellos se reflejan el vicio, el pasaje del vicio a la virtud y la condición de los hombres perfectos. Es entonces a través de los viciosos, penitentes y buenos que se revela la vida en todas sus formas, sus miserias y hazañas, pero también se muestra la vida que no es, la muerte, que tiene su propia vida, todo como una mezcla agraciada planteada por Dante, que se vuelve arquitecto de lo universal y de lo sublime.

El Infierno de Dante

Dante según sus comentadores viajó al infierno a la edad de 35 años, el día de Viernes Santo del año 1300, recorrió todos los círculos en 24 horas. El infierno que nos presenta tiene forma de embudo o de cono invertido, el cual esta dividido en círculos decrecientes. Los círculos son nueve y ruinosa y atroz es su topografía; los cinco primeros forman el Alto Infierno, los cuatro último el Infierno Inferior, que es una ciudad con mezquitas rojas, cercada por murallas de hierro.

Adentro hay sepulturas, pozos, despeñaderos, pantanos y arenales; en el ápice del cono está Lucifer. Una grieta que abrieron en la roca las aguas del Leteo comunica el fondo del Infierno con la base del Purgatorio.

El Purgatorio

Nueve son los círculos del infierno, nueve son las terrazas del purgatorio y nueve los astros que conforman el paraíso; la sumatoria de tres veces tres da nueve, lo cual ratifica la importancia del número tres en la religión católica, como la divina trinidad y las tres gracias.

Después de descender Dante y Virgilio por los nueve círculos del infierno y encontrarse en el hogar de Lucifer, ascienden por una montaña conformada de nueve terrazas que se van restringiendo hasta la cumbre. En este espacio, Dante empieza ya a tomar referencias materiales de la tierra y se remonta más hacia el sentido de la naturaleza, es por ello que para él la montaña es el inicio de una gran travesía hacia el cielo donde se pueden purgar las penas.

El Paraíso

Dante y Beatriz en el paralizo

En este espacio Dante se despide de Virgilio (La Sabiduría y La Poesía) y se encuentra con Beatriz (La Teología) quien lo acompaña en su recorrido.

Lugar caracterizado por esferas celestes movidas por coros angelicales, que se producen de los 4 elementos básicos: aire, fuego, agua y tierra. El paraíso esta conformado por nueve cielos y la ciudad de Dios, cada uno de ellos es una esfera que rodea la tierra, los siete primeros eran los planetas conocidos, el octavo las constelaciones solares y estrellas fijas, y el noveno estaba determinado por un cielo cristalino que permanece inmóvil, donde se encuentra el paraíso.

El petrarquismo

El petrarquismo

Se denomina petrarquismo, dentro del género poético lírico, a la corriente estética que imita el estilo, las estructuras de composición, los tópicos y la imaginaría del poeta lírico del Humanismo toscano Francesco Petrarca. Fue una poderosa corriente de inspiración lírica que se esparció por toda Europa durante el Renacimiento, sucediendo como fuente de inspiración en la lírica al amor cortes de los trovadores provenzales. Su influjo se extendió hasta comienzos del siglo XVIII, y solamente escaparon de el poetas como Shakespeare, que creó un cancionero dedicado a un hombre.

Fundamentalmente los poetas del Petrarquismo se dedican a cultivar el soneto amoroso y a reunirlo en colecciones estructuradas como cancioneros petrarquistas, en forma de serie de poemas que documentan la historia sentimental de su amor por la dama en evolución desde lo sensual a lo espiritual, por influjo de las teorías amorosas del platonismo, que considera el amor como algo abstracto.

La donna angelicata

El concepto de la donna angelicata o «mujer angelical» fue creado por G. Guinizelli y perfeccionado por Dante. La mujer es vista como  símbolo de la perfección espiritual, que puede alcanzarse mediante el amor. A la vez se exaltan ciertos rasgos idealizados de belleza femenina (cabello rubio, piel blanca, ojos claros) que seguirán siendo prototípicos durante siglos.

El Mite de l'Esfinx.

El Mite de l'Esfinx.

Es creia que l'Esfinx era un monstre femení al qual se li atribuïa rostre de dona; pit, potes, i cua de lleó; ia més tenia ales com un au de rapinya.

Se suposa, en certes versions que és filla d'Equidna (l'escurçó amb cos de dona, però amb cua de serp en lloc de cames) i Ortro (gos de diversos caps, que pertanyia a Gerió, i que va ser assassinat per Heracles). En altres variants és filla de Tifó (fill menor de Gea i Tàrtar).

Algunes tradicions menors atribuïen la paternitat de l'Esfinx al rei de Tebes, Laios (pare d'Èdip) o al beoci Ucalegonte.

Hera envia a l'Esfinx a Tebes, per castigar la ciutat per l'amor culpable que sentia Layo per Crisip, fill de Pèlops (es creu que aquesta va ser la primera relació homosexual). Així l'Esfinx es va establir en una de les muntanyes a l'oest de Tebes, i des d'allà devorava a tots els éssers humans que estiguessin al seu abast i turmentava al país.

Abans de menjar-se als viatgers, els imposava endevinalles impossibles de resoldre, amb la condició que si els responien, no els devoraria. Tots fallaven en la difícil empresa, fins que va arribar Èdip.

L'enigma més comú de l'Esfinx era: Quin és l'ésser que camina primer amb quatre, després amb dos, i després amb tres potes i que es torna més feble segons tingui més potes? Però hi havia un altre que feia també molt sovint i era: Hi ha dues germanes una de les quals engendra a l'altra, i aquesta al seu torn engendra a la primera. La resposta al primer és l'Home, doncs gateja quan nen, camina d'adult i de vell camina bastó. La resposta al segon són el dia i la nit, ja que el dia en grec és femení.

Segons explica la llegenda, Èdip sorprenentment va poder resoldre tots dos enigmes. L'Esfinx, llavors, despitada i vençuda, es va llançar al buit des de dalt d'una roca, i es va suïcidar. Davant d'això, Tebas fa rei a Èdip i li demanen que es casi amb la seva reina Iocasta, qui veritablement era la mare d'Èdip.

Ésser mitològic de la cultura popular que tengui atemorida la població?

 KRAKEN

Un animal misteriós i gegantí, amb forma de pop, perillós freqüentador de tots els mars, especialment dels del Nord, i que apareix sovint en les cròniques dels navegants antics. Infonia una terror extrem, ja que se sabia que el seu cos tenia una circumferència de més de dues milles marines i els seus poderosos tentacles podien enroscar amb facilitat i gran potència als pals dels vaixells i arrossegar-los al fons sense esforç.

Análisis de una gran canción

Análisis de mumford and sons little lion man lyrics. 

Buenos días, hoy haremos una reflexión sobre la canción mumford and sons little lion man lyrics. Analizando su letra para ver los tópicos literarios que contiene y que mensaje nos transmite.

Enlace a la canción

Weep for yourself, my man,

You'll never be what is in your heart
Weep, little lion man
You're not as brave as you were at the start  
Rate yourself and rake yourself
Take all the courage you have left
Wasted on fixing all the problems
That you made in your own head

But it was not your fault but mine
And it was your heart on the line
I really fu*ked it up this time
Didn't I, my dear?
Didn't I, my...?

Tremble for yourself, my man
You know that you have seen this all before
Tremble, little lion man
You'll never settle any of your scores
Your grace is wasted in your face
Your boldness stands alone among the wreck
Now learn from your mother or else
Spend your days biting your own neck

But it was not your fault but mine
And it was your heart on the line
I really fuc*ed it up this time
Didn't I, my dear?

But it was not your fault but mine
And it was your heart on the line
I really fuc*ed it up this time
Didn't I, my dear?
Didn't I, my dear?

But it was not your fault but mine
And it was your heart on the line
I really fuc*ed it up this time
Didn't I, my dear?

But it was not your fault but mine
And it was your heart on the line
I really fuc*ed it up this time
Didn't I, my dear?
Didn't I, my dear?

Mumford & Sons - Little lion man

Llora por ti (no por mí) , amigo mío, 
nunca serás lo que eres en tu corazón.
Llora, pequeño hombre león,
no eres tan valiente como lo eras al principio,
valórate (date importancia) y sácate a relucir 
coge todo el coraje que has dejado,
malgastado en arreglar todos los problemas 
que creaste en tu propia cabeza.

Pero no fue culpa tuya, sino mía,
y era tu corazón el que estaba en juego (en riesgo, en la línea)
y yo realmente la fastidié esta vez (la jodí, la cagué: VULGAR)
¿No es así, querido?
¿No es así, mi...?

Tiembla por ti, amigo mío,
sabes que has visto todo esto antes,
tiembla, pequeño hombre león,
nunca saldarás ninguna de tus cuentas pendientes 
Tu gracia se malgasta en tu cara,
Tu audacia se mantiene sola entre los restos del naufragio,
Ahora aprende de tu madre, o como alternativa,
pasa el resto de tus días mordiéndote tu propio cuello.

Pero no fue culpa tuya, sino mía,
y era tu corazón el que estaba en juego
y yo realmente la fastidié esta vez
¿No es así, querido?

Pero no fue culpa tuya, sino mía,
y era tu corazón el que estaba en juego
y yo realmente la fastidié esta vez
¿No es así, querido?
¿No es así, querido?

Pero no fue culpa tuya, sino mía,
y era tu corazón el que estaba en juego
y yo realmente la fastidié esta vez
¿No es así, querido?

Pero no fue culpa tuya, sino mía,

y era tu corazón el que estaba en juego

y yo realmente la fastidié esta vez

¿No es así, querido?

¿No es así, querido?

La canción contiene tópicos literarios como: Tempus fugit (el tiempo huye, el tiempo se escapa, el tiempo vuela).

aristófanes

Aristófanes, el dramaturg grec que va néixer i va morir a Atenes (444 a.C - 385 a.C.) és considerat el principal exponent del gènere còmic de l'antiguitat. Va ser un crític social i polític que va reflectir en les seves obres la seva ideologia. Amb valentia i humor va abordar a la societat del seu temps.

La comèdia grega

La comèdia és una crítica de situacions reals representada per homes de carn i ossos mitjançant la sàtira. Es presentaven amb tres o quatre actors, amb ajuda d'actors secundaris i un cor de 24 membres, tots homes.

Parts en que es dividia la comèdia grega:

1. PRÒLEGS, , una escena que obre l'obra, de tipus expositiu, abans de l'entrada del cor.

2. PARADOS , "entrada del cor", escena en la qual el cor entra i se li presenta al públic.

3.AGON, "debat" entre dos adversaris amb arguments a favor i en contra del tema cabdal de l'obra. Normalment té la forma d'un parell de discursos en tetrámetros (l'anomenada sizigia epirremática) i el primer a parlar és sempre el perdedor.

4. PARÀBASI, "marxa cap endavant". Després de l'agon tots els personatges abandonen l'escenari, el cor "s'avança" i el corifeu es dirigeix ​​al públic directament en tetrámetros anapésticos, sense que el contingut de les seves paraules tingui molt a veure amb l'argument.

5. EPEISÓDIA: Seguint a la paràbasi ve una sèrie d'episodis separats per breus cants del cor que de vegades continuen la línia de la trama principal, encara que per regla general es limiten a il·lustrar la conclusió que es desprèn de l'agon.

6. ÈXODE, escena final, en la qual la nota predominant és l'alegria que generalment dóna pas a un casament o a una festa. L'obra pot concloure amb un córdax o dansa ritual.

Algunes obres de aristófanes:

Els acarnesos (425 a.C.) Aquesta obra és una crítica a la guerra del Peloponès que orilló a l'amuntegament dels camperols a la ciutat. Un ciutadà comú però valent decideix pactar amb l'enemic, aconseguint una treva privada. En aquesta obra Aristòfanes parodia una escena del Télefo d'Eurípides, fent que Diceópolis, el protagonista qui representa a Píndar (un dels més cèlebres poetes lírics de l'època clàssica grega), prengui com a ostatge un sac de carbó en lloc de a Orestes com la fa Télefo (rei mític de Misia) en l'obra d'Eurípides. Els cavallers (424 aC) és una crítica a Cleó, un dels més poderosos homes de l'antiga Atenes qui en l'obra és representat com el cambrer de Demos (ciutadania) ia qui dos esclaus, Nicias i Demóstenes (dos dels atenesos més importants de la Guerra del Peloponès) substitueixen per un choricero, amb ell Cleó es disputa amb grolleries i idioteses el lloc i al final Donem tria a l'choricero com a ajudant.

Les vespes (422 a.C.) gira al voltant d'un pare aficionat als judicis i el seu fill que pretén allunyar-lo de aquest vici tancant a casa seva. El pare (Filocleón) realitza diversos intents còmics i poc reeixits de fugida fins que els seus companys al tribunal vestits de vespes van a rescatar-lo. Per ajudar al seu pare el fill (Bdeliclón) munta un jutjat a casa on enjudicia a un gos per menjar-se un formatge sicilià.

Portada de llibre Les granotes d'Aristòfanes
L'assemblea de les dones (392 a.C.) és una sàtira sobre la idea de la propietat comunal. en aquesta obra les dones prenen el lloc dels homes per dirigir Atenes, es vesteixen com ells i actuen igual que ells durant les assemblees, emborratxant i posant atenció a coses diferents de la cauda. Gràcies a aquests trucs aconsegueixen fer-se del comandament i llavors instauren la idea d'una vida comunitària en la qual fins i tot els homes havien de ser per a totes. Hi ha escenes molt gracioses com una en la qual dues dones grans es barallen per un jove (que ara és de "popiedad" comuna) perquè es acuste amb la qual el guanyi per acato de les noves lleis.

L'obra lisístrata:

Lisístrata, és una dona atenesa, que farta ja de no veure al seu marit ja que aquest està sempre en guerres, decideix reunir un grup de dones de diferents parts de Grècia. Lisístrata els planteja, després de molt cavil·lar, que ha arribat a la solució de com acabar amb la guerra del Peloponès, i així poder veure els seus marits: ni més ni menys que l'abstenció sexual. En un primer moment les dones s'escandalitzen, però després del pas del temps les dones accepten i pacten un jurament pel qual es comprometien a excitar als seus marits, però no practicar el sexe. Cada dona s'encarrega de propagar el jurament per tota la seva ciutat, així cap home pot satisfer els seus desitjos sexuals.

Les dones prenen l'Acròpolis atenesa, on hi ha els diners de la ciutat, així no podria ser usat amb fins militars. El cor d'ancians intenta fer fora les dones de l'Acròpolis, mantenint una lluita verbal entre els dos cors. Arriba un comissari amb arquers, per intentar fer fora les dones, però ni encara així ho aconsegueixen. La lluita de verbal passa a corporal. Algunes dones no suporten més, però Lisístrata les convenç perquè tornin al seu lloc, a l'Acròpolis.

Els homes de tota Grècia, van queixant-se, ja que tenen "inflamada l'engonal".

Finalment, des d'Esparta, vénen uns ambaixadors per signar la pau amb Atenes, ja que el desig sexual és tan gran, que pot fins i tot amb la guerra. Així cada home es va amb la seva dona, elles feliços per la fi de la guerra, i ells feliços pel desig sexual que satisfaran.